La Dra. Eva Palau, Cap d’Urgències de Clínica Girona, explica en primera persona la seva experiència al Senegal.
La Dra. Eva Palau ha fet una petita estada solidària al Senegal, l’octubre de 2019, per col·laborar amb l’ONG “Un pas pel Senegal”. Aquí explica la seva experiència en primera persona:
“Fa pocs dies he pogut viure una breu, però intensa experiència personal, he compartit uns dies amb els companys de l’ONG “Un pas pel Senegal”, a la població de Mbour, a uns 90 km de Dakar.
Ha estat la primera vegada que viatjava a l’anomenada Africà negra, i la veritat que s’han complert els auguris que alguns em deien abans de marxar: “quan la coneixes et queden sempre ganes de tornar-hi”.
Han estat 7 dies intensos, en què he pogut conèixer una part ínfima d’aquest gran país. Però realment el motiu del meu viatge era poder donar una minúscula ajuda com a metgessa. Amb l’ajuda dels amics d’Un pas pel Senegal, varem fer una visita bàsica als 265 nens i nenes, de 5 a 11 anys, de l’escola pública de la zona rural de Louly Sindian, que és situada a 10 km de MBour, i també vaig poder fer la visita als nens i nenes de l’orfenat de Mbodiène. Als dos llocs van ser molt útils els materials sanitaris que ens va donar la Clínica Girona i amb els que tots els implicats estan molt agraïts.
Les vivències que m’he portat les puc resumir amb uns ulls d’agraïment continu i uns somriures indescriptibles, i la certesa que l’ésser humà té com a objectiu bàsic sobreviure, i això vol dir que quan les necessitats bàsiques no estan cobertes tan sols cal lluitar per elles i no cal aspirar a res mes, però si aquesta lluita va acompanyada d’un somriure i un fil d’esperança sobreviure és més fàcil de portar.
Tots ells m’han donat una gran lliçó de què la vida val la pena viure-la ¡, i que les necessitats materials que ens hem anat creant simplement són uns afegits a l’essència de la vida.
He viscut com una persona va fer 100 km per ajudar a escriure una carta al seu avi, que no sap escriure. L’avi ens volia dir en aquesta carta que no tenia diners per pagar-nos les cures, que amb el material que vaig portar de la Clínica, li estan fent al seu net de 10 anys, per un quadre d’infecció generalitzada, des de fa quasi 7 anys. El nen és albí i el sol l’hi ha produït grans cremades a tot el seu cos. Doncs, com uns deia, aquest senyor, l’avi, ens demanava perdó per no tenir diners i ens deia que tan sols tenia l’opció de donar-nos les gràcies amb aquesta carta per curar el seu net… No cal afegir res més, crec, no?
El Senegal és un país tranquil a on les guerres no han fet estralls, una terra d’esclaus, malauradament, que ha estat capaç de lluitar per la seva independència com a colònia francesa, un país, com molts altres, a on les classes socials són molt extremes, un país que té molt camí per recórrer. Hi ha molta feina a fer. Ells en són conscients i la volen fer, però necessiten que els països amb més recursos recordem que existeixen.
El Senegal no necessita el turisme d’elit que aterra al seu aeroport i va directe a les petites zones turístiques que existeixen, a tancar-se en un hotel de luxe amb spa, i no és capaç de perdre un dia de les seves luxoses vacances per trepitjar els carrers i veure la realitat del país. El Senegal no necessita el turisme en cerca de sexe, que existeix. El Senegal necessita gent implicada que cregui que és possible ajudar a fer un país millor.
Sabeu com van alguns nens petits “privilegiats” a les escoles? Amb una carreta tirada per un burro… I sabeu per què? Doncs perquè si no han que caminar 12 km cada dia per anar a l’escola; els més grans, els de 9 anys, evidentment van a peu l’anada i la tornada casa, a on els espera una jornada de treball al camp o ajudant a la mare jove que té 4 o 5 fills més.
A l’escola que vaig fer la visita mèdica també hi ha nens petits que van en carreta, però a partir del gener no ho podran fer, perquè l’escola s’ha quedat sense diners per pagar-la, i evidentment les famílies no s’ho poden ni plantejar. Això implica que els infants hauran de caminar uns 12 km cada dia per anar a l’escola o deixar d’anar-hi. Vaig parlar amb el director de l’escola per veure quin preu suposava aquesta carreta per un curs: estem parlant d’uns 465 euros tot el curs per portar tots els nens.
Em veig amb la gosadia de demanar-vos que penseu què podem fer nosaltres aquí amb 10 euros, poques coses possiblement. Doncs si cadascú de nosaltres fem un donatiu, com a mínim de 10 euros, farem possible que aquests nens almenys 1 curs més puguin tenir la seva carreta i puguin anar a l’escola. I al Senegal, com a tot el món, aquests nens formats són el futur del país.
Si ho podeu fer moltes gràcies i si no tranquils, tothom fa el que pot i segur que ells us envien un dels seus somriures immensos en els dos casos.
Si voleu col·laborar podeu entrar a la web: unpaspersenegal.cat i allà trobareu com fer-ho.
Jo tan sols vull resumir la meva estada al Senegal amb paraules d’agraïment a tothom que m’ha ajudat a viure aquesta gran experiència, amb el compromís de tornar-hi i us animo a viure-la si podeu o voleu.”
Eva Palau i Gil
