13 ag. 2010 DIARI DE GIRONA: Florence Nightingale
La sanitat del segle XXI no té res a veure amb la del segle XIX. No només pel que fa als conceptes bàsics (salut, malaltia, salubritat, expectativa de vida, alimentació, prevenció, professionalitat dels qui s’hi dediquen, etc.), sinó sobretot pel que fa a l’organització. Al segle XIX i fins a meitats del XX, “les malalties greus es passaven generalment a casa. Les clíniques eren només per atendre les operacions quirúrgiques. Molts casos que ara es tracten en un centre hospitalari abans s’havien de resoldre en el propi domicili” (E. Mirambell,Les vetlladores). Quan s’havia de vigilar algun malalt, de qui s’havia de tenir cura contínuament, s’agafava una monja vetlladora. La monja es familiaritzava amb la casa, s’informava de les seves funcions i de la malaltia del pacient i es quedava al costat del malalt. Avui, a més de les operacions, la malaltia greu és tractada hospitalàriament.
En els hospitals moderns, les feines estan perfectament distribuïdes i són una mostra del canvi radical d’època. Els metges i metgesses diagnostiquen, prescriuen i operen d’acord amb llurs especialitats mèdiques; infermers i infermeres guareixen i tenen cura de l’evolució dels malalts, realitzen activitats sanitàries d’acord amb les seves especialitzacions i procuren per llur salut. Hi ha a més: auxiliars d’infermeria, personal de neteja, zeladors… El més important és que tots ells treballen coordinats i amb uns objectius ben concrets; que ho fan procurant entorns saludables i que actuen d’acord amb la ciència apresa.
Fins no fa gaires anys, l’assistència domiciliària i les principals clíniques i hospitals de casa nostra comptaven quasi exclusivament amb la inestimable presència i ajuda de diverses comunitats de monges: les Germanes de Sant Josep (les vetlladores) que Maria Gay i Tibau aplegà a Girona el 1870; les Germanetes dels pobres (a Girona des de 1878), les Germanetes dels Ancians (Banyoles, Palafrugell, Sant Feliu de Guíxols); les Operàries parroquials de Magdalena Aulina (de la Clínica Bofill); les Carmelites de la Caritat d’Arbúcies, de Figueres, d’Olot, de Palafrugell, de Sant Feliu de Guíxols, les Filles de Sant Josep del pare Butiñá; les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül (encarregades del manicomi, de l’hospici i de l’hospital provincial); les Josefines i les Carmelites Missioneres Descalces (de la Clínica Girona)…
La infermeria a Girona i al món ha estat fins fa unes poques dècades en mans de pietoses, vocacionals i voluntarioses monges. Dones fortes i decidides, per descomptat, però amb molt escassa preparació científica. De vegades, encara era pitjor i s’encarregaven de la cura dels malalts i moribunds dones incultes amb nul•la preparació i de poca categoria ètica. Aquest tipus de dona laica d’escasses llums ha conduït fins i tot a la creació d’un arquetipus literari del realisme del XIX: la infermera professional. El més conegut, fascinant i satíric retrat correspon a Charles Dickens. Es tracta de la descripció de la Sra. Sairey Gamp al capítol XIX de Vida i aventures de Martin Chuzzlewit (1843-1844). Aquesta “enfermera professional” era inculta (ni tan solament parlava bé) i era alcohòlica. “La Sra. Gamp era una anciana gruesa, de voz ronca y ojos humedos, y tenía una asombrosa facilidad para voltearlos hacia arriba y ponerlos totalmente en blanco. Vestía un traje negro muy mohoso, poco adecuado para esnifar rape, y un chal y una cofia en combinación (…) tenía el rostro -la nariz en particular- algo rojo e hinchado, y era difícil disfrutar de su compañía sin cobrar conciencia de un cierto olor a licor”. (Traducció de David González a editorial Montesinos, 2003).
Les novel•les de Dickens, amb relats descarnats i purul•lents d’hospitals, cuidadors i malalts, han contribuït decisivament a la presa de consciència de la societat pel que fa al tracte cap als malalts. Però qui més ha contribuït en els últims segles, de manera pràctica i de manera teòrica, a la millora de la salut i al pas del tràngol de la malaltia en els pacients, ha estat una enfermera londinenca del segle XIX: Florence Nightingale (12 de maig de 1820- 13 d’agost de 1910).
El passat 22 d’abril, el Col•legi Oficial d’Infermers i infermeres de Girona va organitzar la lectura ininterrompuda del llibre Notes d’Infermeria, per retre homenatge a la seva autora, Florence Nightingale, considerada com la fundadora de la infermeria moderna, en l’any en què es compleixen els cents anys de la seva mort: “una dona capdavantera que va comprendre i va definir la cura i la pràctica infermera com una professió que supera l’assistència domèstica, en un context històric dominat pel pensament biomèdic i patriarcalista. Es ressalta la seva aportació en salut pública, epidemiologia i estadística, i, en general, les idees que formen un pensament complex sobre la salut i l’assistència, que posa èmfasi en el paper central de la naturalesa i en la interrelació del subjecte amb el seu entorn”. (Convocatòria de l’acte a la seu del COIG). El 12 de maig de 2010 la Clínica Girona en el marc del 75è aniversari va celebrar el Dia Mundial de la Infermeria amb diverses activitats relacionades amb Florence Nightingale.
Li va costar convèncer la seva família (burgesa, ben situada i amb prejudicis sobre la feina de les dones) que volia estudiar. Fou instruïda en la lectura dels clàssics, va estudiar llatí, grec, història, filosofia, llengües modernes, música i matemàtiques. Fou alumna de James Joseph Sylvester i es considerada una excel•lent matemàtica en el vessant de l’estadística. Un estudi de la Universitat Politècnica de Barcelona (2007) en destaca els mèrits: mostrar que un fenomen social pot ser mesurat objectivament i analitzat matemàticament; elaborar un diagrama d’àrea polar per dramatitzar informació mèdica. De la seva estada a la guerra de Crimea (1854) al capdavant de 38 infermeres sovint se’n recorden els seus passejos nocturns entre fileres de malalts amb una espelma, vigilant-los i atenent-los. Tanmateix, la seva aportació fou molt més trancendental per a la història de la medicina, perquè va mostrar amb estadístiques, als comandaments militars, la realitat: el gener de 1855, d’un total de 3.168 soldats morts als hospitals militars de Crimea, 2.761 ho havien fet per malalties contagioses, 83 por ferides y 324 per altres causes. Nightingale va demostrar que, de seguir en aquesta línia, les malalties soles acabarien amb l’exèrcit britànnic a Crimea. Li’n van fer cas i la van deixar actuar. Millorant les condicions sanitàries (aigua potable, aire pur i ventilació, neteja, llum, fruita i vegetals, equipaments…) va aconseguir reduir en pocs mesos la tasa de mortalitat hospitalària del 60% al 42%, i en pocs mesos més, del 42% al 2,2%. Alex Attewell, en un estudi per a l’Oficina Internacional de la Unesco (1998), ha demostrat que fou, a més, una gran educadora.
El dissabte 12 de maig de 1973, Los Sitios publicava un article de Maria Teresa Rius Fàbregas, presidenta del Col•legi Oficial d’Infermeres, sobre Nightingale i el Dia mundial de la Infermeria. Val la pena destacar-ne algunes frases: “(É) es un problema a nivel mundial, la falta de enfermeras. En todos los países, el hombre se preocupa más de su salud, se abren nuevos centros asistenciales, necesita de más personas bien preparadas, precisa de más enfermeras. Pero como las cualidades que debe reunir la enfermera están muchas veces poco de acuerdo con el ansia de confort de la vida moderna, y son opuestas completamente a la falta de sacrificio generalmente imperante; existe realmente un déficit, digamos internacional, de vocaciones para esta sacrificada profesión”.
Girona té una prestigiosa Escola d’Infermeria des de 1966 (universitària, el 1980). Des del 2007, a la Biblioteca del Campus de Montilivi, una aula d’estudi duu el nom de Florence Nightingale.
Més info: Lllegir l’article al Diari de Girona
Font: Diari de Girona
