08 gen. 2021 La Clínica Girona
DIARI DE GIRONA. Joaquim Nadal i Farreras 08.01.2021
En els entorns de Girona i la seva àrea urbana s’alcen alguns signes d’esperança i de futur enmig d’un panorama desolador provocat per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques, socials i demogràfiques. D’una banda, en els alts d’Aiguaviva, en un pendent del terreny que baixa suaument i domina la plana del Güell i de l’Onyar, s’alça ja l’estructura i l’ordenació exterior, pulcra, de les futures instal·lacions de recerca de l’empresa d’arrel garrotxina Hipra. Les notícies que acompanyen el futur d’aquesta empresa i de les seves instal·lacions associades a la vacuna del covid-19 són un signe d’esperança.
D’altra banda, a l’entrada sud de Girona per la carretera de Barcelona des de la rotonda de Mas Gri, s’alça, imponent, l’estructura, ja en fase d’acabat, de la nova Clínica Girona. Una clara aposta de futur del teixit empresarial mèdic local que, avançant-se als temps, respon als reptes de la medicina del segle XXI. Hem de subratllar l’esforç inversor que representa i el sentit ponderat de la inversió i del risc que demostra el Consell d’Administració de la Clínica llançant aquest projecte mèdic i empresarial.
Més enllà de les consideracions estrictament assistencials hem de referir-nos a l’impacte urbà d’aquesta inversió que està cridada a canviar i a moure tot el sector de les naus de la carretera de Barcelona. Ara que ja s’intueix la força i l’impacte positiu d’aquest nou establiment en un entorn urbà fins ara degradat, després que es buidessin les naus industrials, ha arribat l’hora de definir les accions que han de configurar el futur de tota la llenca de terreny que s’esté des de l’Hipercor, també en renovació i ampliació, fins a les noves instal·lacions clíniques esmentades.
És urgent una operació de neteja i sanejament de tot l’entorn i costa d’entendre que encara no s’hagi escomès l’enderroc de totes les naus abandonades a excepció potser de l’estructura de l’antiga fàbrica Simon si és que es pensa en aprofitar-ne una part per destinar-la a l’anunciada construcció d’un nou institut d’ensenyament secundari en aquell solar. Sé que les naus són propietat dels bancs però em sembla saber que l’Ajuntament té les eines per requerir als propietaris enderrocar les naus o si més no tancar-les i protegir-les adequadament. Si després de diversos requeriments la situació no hagués canviat, sembla que també hauria de ser possible el que s’anomena l’execució subsidiària feta per l’Ajuntament però girant el càrrec de les despeses als diferents propietaris.
L’adequada ordenació dels accessos, dels aparcaments i dels espais públics de la Clínica Girona serà un motor de canvi i agençament de tota la zona però no té cap sentit disposar d’un gran equipament hospitalari si al costat s’alcen les runes i la devastació d’uns antics locals ara abandonats.
Ara ja fa entre onze i dotze anys que la Clínica Girona va commemorar els seus 75 anys d’existència. En aquella ocasió es va publicar el llibre Clínica Girona, 75 anys, 1934-2009 (Girona 2009), que recollia molt bé la trajectòria d’un establiment que es va fundar com a societat anònima en escriptura pública davant de notari el dia 15 de març de 1934 pel matrimoni Francesc Coll Turbau i Manuela Carreras Duran i pels facultatius Enric Roca Pinet, Francesc Burch Sitjar, Felip Sànchez Llistosella, Josep Maria Riera Pau, Joaquim Dausà Olivé, Josep M Bosch Masgrau i Josep M. Massa Servitja.
Si fa onze anys es commemorava el 75è aniversari, d’aquí tretze estarem ja en el centenari de la Clínica. Pel bé de Girona hem de confiar que aquest centenari sigui una autèntica festa després de ja una colla d’anys amb la nova clínica en funcionament i exercint un servei sanitari de primer nivell i alhora exercint de motor de canvi urbà de l’entrada sud de Girona.
Moltes vegades des d’alguna de les habitacions de l’actual edifici de la Clínica, les que donen al carrer Joan Maragall, havia contemplat de jove el pati, jardí, hort, de les Adoratrius i havia somniat amb la desaparició d’aquella tanca i la construcció en l’espai alliberat d’una plaça pública per a esponjament de l’Eixample de Girona. Un conjunt de circumstàncies va fer possible la creació d’una plaça, la construcció d’un hotel de ciutat, i el manteniment en un edifici nou de la petita comunitat de les Adoratrius. Potser la plaça Miquel Santaló no és ben bé com l’havia somniat però sí que és cert és que, sigui com sigui, ha fet la seva funció i ha esdevingut un espai públic concorregut i ple de vida fins i tot en aquests dies tristos de confinament i pandèmia.
Ara és l’hora de dibuixar un nou somni. Ara és l’hora de pensar en gran el futur de l’espai que encara ara ocupa la Clínica Girona. En la seva natural expansió la Clínica ha arribat a ocupar un alt percentatge d’una illa sencera de l’Eixample. Quan les instal·lacions hospitalàries es traslladin al nou edifici, què es farà en els espais que deixarà lliures? La resposta a aquest interrogant és clau per al futur de l’Eixample gironí. Naturalment hi ha una solució fàcil i anodina: reomplir amb edificacions noves o rehabilitades per a usos residencials tot l’espai; hi ha també, però, la possibilitat de pensar un nou espai urbà amb una gran plaça interior i un nou centre comercial i residencial que reforci l’eix Joan Maragall. Dit d’una altra manera ha arribat l’hora de pensar en la substitució de l’actual centralitat per una nova centralitat a to amb l’ambició i sobretot amb les necessitats de la Girona del segle XXI.
El valor i l’esperit científic i emprenedor dels fundadors i els mateixos valors dels actuals propietaris i administradors de la Clínica Girona mereixen una resposta a l’altura de la seva contribució al dibuix de la ciutat del futur, ara, i en el moment de la seva fundació, aviat farà cent anys.
