11 març 2017 EL PUNT AVUI. OPINIÓ.- Complexitats administratives
TEIA BASTONS
Hi ha cert consens que les institucions són massa feixugues i s’han de modernitzar
L’eufemisme per definir el laberint que representen moltes de les gestions, permisos, autoritzacions, llicències, firmes, tràmits, aprovacions o consentiments que exigeixen les activitats i projectes que ciutadans i empreses volen realitzar o tirar endavant, és el de complexitats administratives. El regidor d’Urbanisme de Girona, Joan Alcalà, assegurava aquesta setmana que els tràmits són molt complexos i els terminis de l’administració es poden fer molt llargs. Una afirmació que sonava a justificació i que feia amb relació al retard del projecte de construcció de la nova clínica Girona a l’entrada sud de la ciutat. Un retard provocat pels tràmits administratius, que, com va deixar clar, són complexos i massa llargs. Sempre s’ha dit que el primer pas per resoldre un problema és admetre que existeix. Doncs sembla que l’administració sigui l’excepció que confirma la norma. Hi ha cert consens que les administracions, totes, són excessivament feixugues i necessiten modernitzar-se. O sigui que fins aquí anem bé, ja que es compleix la primera condició per trobar una solució: admetre que hi ha un problema. El tema és que tot i ser conscients d’aquesta realitat, que cal la simplificació, no sembla que s’apliquin amb prou diligència les mesures per capgirar la situació. El cas de la clínica Girona només és un exemple. Però pel que sembla a l’Ajuntament s’acumulen altres projectes també aturats en espera del permís corresponent. En cap cas no es tracta ara de qüestionar el fons dels processos administratius ni de demanar que no s’exigeixin els tràmits i garanties que facin falta. El que cal és prendre mesures i vetllar perquè les que es prenguin per aplanar el laberint administratiu siguin efectives. El mateix Ajuntament de Girona anunciava fa pocs mesos que, en compliment de la normativa dels procediments administratius, se simplificaven els tràmits per al conjunt de ciutadans. I es posava especial èmfasi en el fet que l’objectiu és reduir l’ús del paper a la mínima expressió. Davant aquesta declaració d’intencions sorprèn que mesos després encara surtis amb set folis a la mà quan vas a comunicar-hi la realització d’unes obres qualificades d’escassa rellevància i que, per tant, no necessiten ni llicència. Vaja, que si es descuiden costa més la paperassa que l’obra en qüestió. Doncs això, que no n’hi ha prou, amb bones intencions.
